Educació
OBJECTIU:
S'aporten idees i reflexions, fruit de l'experiència pròpia-principalment, de com es podria fer un sistema educatiu millor. El nostre objectiu és Finlàndia, no ho hauríem d'oblidar. I hi estem molt, molt lluny...
CAP ALUMNE ENRERE, CAP ALUMNE INVISIBLE
Escrit el 20/10/2018
Situació actual: l’experiència d’un docent “recent aterrat”
Quan hom dóna classes de seguida percep que, en cada grup, hi ha sempre i de manera invariable, les següents tipologies d’alumne:
1. L“esbotzador” de classes: sempre n'hi ha al voltant de 5 que, el seu únic objectiu és que el docent no doni la classe.
2. Els “palmeros”: aquest són els que animen als “esbotzadors” i els fomenten la seva activitat. Acostumen a ser al voltant de 10.
3. Els “invisibles”: aquests són els que voldrien fer classe però assisteixen, impotents, a com els 15 anteriors, no deixen que la classe segueixi el seu ritme. Com que es porten tant bé, passen desapercebuts davant del docent, obsessionat en controlar als 15 “irreductibles”.
4. Els alumnes amb necessitats especials: es poden trobar en qualsevol dels grups anteriors. En funció del quadre que presentin, poden ser molt conflictius o molt passius, però necessiten que ensenyament se'ls adeqüi.
El panorama queda completat quan considerem que hi ha un sol docent per a grups de 30. Que està sol, excepte en els moment puntuals en què personal de reforç de l'àrea de psicologia del institut està acompanyant a algun alumne amb necessitats especials. Insisteixo: moments puntuals (no hi són sempre perquè no hi ha prou personal contractat) i només hi és quan hi ha els alumnes més disruptius. Per tant, tot i que el docent valora molt aquesta ajuda, en general es troba deixat de la mà Déu davant 30 alumnes, la meitat del quals no té cap mena d’interès en què la classe funcioni. Aquest és el panorama.
Problemàtica
Tenim 15 alumnes que no volen fer classe i 15 més que sí. L'Administració vol que tots rebin formació. La realitat és que, quan el professor es passa l'estona controlant l’aula (l'eufemisme és “gestió d’aula”) el primer perjudicat és la docència: el temari no avança i la qualitat de les classes desapareix. No només no donem classe, sinó la poca que donem no té qualitat real.
Com a conseqüència, quan pretenem homogeneïtzar les classes, el que fem és vulnerar al dret a l'educació dels alumnes que sí volen rebre classe, mentre perdem temps i energia intentant controlar als que no volen. I pel mig estan els que no poden, els alumnes amb necessitats especials.
D’aquí el títol: alumnes que es queden enrere perquè suposadament no volen estudiar o perquè tenen handicaps, i alumnes que esdevenen invisibles perquè es comporten (correctament) a classe.
Solució
Sí, hi ha solució. I no, no es tracta de separar alumnes entre “motivats i no motivats” i llençar al pou als “no motivats” per concentrar-nos en els “motivats” (i amb els que no poden, què en fem?). Això equival a expulsar de la societat als que tenen handicaps o bé als que encara no tenen objectius vitals clars. Això és una crema de personal que crea bosses de misèria i delinqüència futura. Però l’Administració no pot pretendre que aquesta feina la facin els docents sols, que és el que sembla que està fent. El docent té la percepció que el sistema d' inclusió s’està organitzant mitjançant una barreja d’insuficiència de recursos, “bonisme”, i que és ell/a qui haurà de gestionar (una mica com pugui) l’aula que li ha tocat, amb paciència i conformisme. Sobretot conformisme (la famosa frase “això és el que hi ha”).
Si aconseguim redreçar aquesta situació que es dóna actualment tant galdosa amb una barreja de recursos i organització, la propera generació de professors seran alumnes que hauran viscut la inclusió a classe quan estudiaven. Per tant, no és que hi creguin, és que la tindran adquirida.
I si no? No ho sé, aquesta és una pregunta que s’hauria de plantejar l’administració: tornarà a obrir reformatoris?
Quin cost té perdre una part útil de la societat? Aquest cost no és responsabilitat només per al departament d’Ensenyament, sinó que hauria de repartir-se entre el de Justícia, Afers Socials, ....etc. Si fem els números a escala global, potser el que actualment es considera la “despesa en educació” passa a ser una “inversió en la societat”.
(No pretenc una injecció massiva de recursos, sinó una inversió progressiva, planificada i amb un feed back constant per tal de determinar l’encert o no de les accions).
I després del preàmbul, la solució dius que és....?
La solució ja existeix, simplement l’hem d’ampliar. Es diu Aula Oberta. L’ Aula Oberta és aquella aula per a alumnes disruptius o no que, per diferents causes, una part del seu horari lectiu el passen treballant apart fent algun projecte manual. La condició per a què se’ls deixi estar en aquesta aula és un comportament correcte.
Per què no ampliem les aules obertes? Mantinguem el que funciona, però creem una altra aula amb la mateixa filosofia però per alumnes diferents. És el que explico a continuació.
La nova aula es podria dir “Aula Paral·lela”: es donaria el mateix temari que a les aules normals però els alumnes treballarien sols sota la supervisió d’algun docent. Seria com una aula de deures, per a fer activitats de l’assignatura (els docents de cada assignatura donen aquest material) però al seu ritme, amb la condició de bon comportament.
Explico el funcionament:
Alumne “complicat” en una classe normal: no se l’expulsa de classe, sinó que se l’envia a l’aula paral·lela. Allà treballa material de l’assignatura, però sense companys i al seu ritme. No té res a boicotejar ni públic que l’aplaudeix. Per tant, es queda sense al·licients.
Els alumnes entren i surten d’aquestes classes, al seu ritme i quan volen, per això són paral·leles. Ells decideixen on volen anar. No hi ha “bons” ni “dolents”, hi ha ritmes i motivacions diferents.
Si insisteix en el seu comportament, Aula Paral·lela. I si continua amb comportament disruptiu, expulsió. Però aquest alumne ja ha tingut diverses oportunitats i ha disposat d’un itinerari paral·lel.
Per tant, tindríem:
· Aula Oberta
· Aula convencional
· Aules de reforç (les PIM)
· Aula Paral·lela
Totes 4 representen activitats diferents, es complementen, donen oportunitats i itineraris paral·lels, són inclusives i realment s’ajorna i reserva l’expulsió dels alumnes conflictius per a casos extrems. I el més important: qui vol estudiar, ho pot fer amb qualitat. I qui creu que no, se’l té treballant fins a que faci els 16 anys. Ni se l’expulsa, ni ell boicoteja als demés. Em sembla una solució molt equitativa, proteccionista per a totes les parts i que dóna oportunitats en el sentit més ampli de la paraula. De fet, el que esperem d’una societat moderna, de primer món.
Té un cost? És clar, però es tracta només d’un sobre-cost, d’un percentatge que cal afegir al que ja s’està gastant però que amortitza el que ja s’està gastant perquè ho millora i li dóna eficiència. Es tracta de donar una acabat final de qualitat a una situació que no acaba de funcionar, que vol funcionar, que va pel bon camí, però que cal ajustar.
Implementació: cada centre decideix com ho organitza i demana una partida específica per a professor de reforç. Així, els centres amb més problemàtica són els que reben més recursos.
És una situació més còmode per als docents? Sí i no. Sí, perquè implica donar classes amb més qualitat. I no, perquè implica preparar més material i corregir més feina (fora del seu horari laboral, com sempre!).
Comentari/reflexió final
Aquesta solució crec que podria funcionar pels següents motius:
· Podria solucionar un problema molt estès a tots els centres de Catalunya, de manera que tractem un problema comú a tot el país.
· Exigeix feina i responsabilitat a totes les parts implicades (Administració/Cos docent), de manera que és una solució pactada i consensuada.
· No és res revolucionari ni nou, ja que es limita a suggerir un pas més enllà del que ja tenim (i que funciona).
APRENENTATGE PER COMPETÈNCIES
Febrer 2020
(Aquest text el vaig escriure com a deures en el "Curs D'Interins")
Transferir l'aprenentatge a la vida real
Vaig estudiar BUP i COU. Ciències Pures. I sempre passava igual: cada cop que, semblava que arribaves als temes on s’aplicava a la vida real el que aprenies de manera teòrica, s’acabava el curs. Mai vaig poder fer res aplicat, mai vaig entendre per a què servia el que estudiava. Només s’havia el grau amb el què era capaç de repetir el que se m’explicava a classe per la nota que treia: insuficient-suficient-bé-notable- excel·lent (es diu que, aquest darrer existia, malgrat jo no el vaig veure mai).
Sempre apreníem del fàcil al difícil, de la unitat al conjunt. No es tractava d’entendre l’aplicació pràctica ni de solucionar res (això ho reservaven, suposadament, pels cicles superiors i per a la Universitat), sinó de donar un temari.
I ara, els que vam aprendre així, hem d’ensenyar al revés: plantejar un problema inicial que serveix per a aprendre a buscar la informació que necessites per a resoldre’l. No es tracta, en realitat, d’aprendre conceptes, sinó de solucionar problemes.
Si et mires el Diagrama Cognitiu de Bloom, es tracta d’anar a buscar els esglaons més alts, Aplicar, Analitzar, Avaluar i Crear, pràcticament sense passar pels inferiors, que és just d’on no vam passar mai nosaltres. Primera pregunta: es pot? Bé, ja s’ha fet, és “l’aprenentatge per casos” que s’aplica a les Escoles de Negoci. Però compte, es dóna per sabuda la teoria prèvia! Enlloc d’invertir temps en ensenyar els conceptes, es va a solucionar problemes. Implica molta feina a casa per part de l’alumne, el famós tema de les “classes invertides”. Segona pregunta: els alumnes, ho faran? La meva (curta) experiència és que no, però és que no els hem ensenyat a fer-ho ni els hem obligat a fer-ho, ja que això és pràcticament anecdòtic. Per cert, a la Universitat de Wageningen (Països Baixos) l’aprenentatge funciona així. Entre altres coses perquè surt més barat per a la institució (no per a l’estudiant).
Per tant, en realitat, haurien de sortir alumnes competents en l’art de solucionar problemes i en el d’espavilar-se. Però, tercera pregunta, això no afectarà greument la cultura bàsica? És a dir, el coneixement bàsic amb el que més o menys, vam acabar en el seu moment tots els estudiants que vàrem fer BUP i COU? I la seva derivada seria: aquest coneixement, era necessari?
La meva programació
Si ja, amb les qüestions anteriors, ja he començat a tenir els primers símptomes de crisis nerviosa, en aquest apartat entro en el col·lapse nerviós. Com deia aquell “ahora vas, y lo cascas[1]”.
D’acord, ensenyem mitjançant aprenentatge significatiu a resoldre problemes. Aquest és el meu nou karma, que no per més repetir-me’l vol dir que ho tingui clar. Estic intentant “assolir”.
Vaig començar pensant:
· M’ha de semblar interessant a mi: si jo m’avorreixo, ells moriran.
· Ha de ser útil, tenir aplicacions reals. Don “tecno”, no pot ser TANT difícil...
· No sobredosis de conceptes: wikipedia és sols a un clic...
· Ells crearan el seu aprenentatge: diuen, que es tracta d’això.
· Menú ampli de links i vídeos, lectures diverses i que ells arribin a les seves pròpies conclusions (ni t’imagines quines mirades d’odi em regalen els meus estudiants...) perquè dóna feina i és difícil!
· De mitjans de curs cap al final obrim el ventall de temes i dossiers: cada alumne escull què vol aprendre: res no els agrada mai...
· Som molt exigents: donc TOTES les eines del món mundial i soc molt flexible, però l’”assolit” exigeix feina (en aquest punt els passo el tràiler de Fama[2]). I el “notable” i l’”excel·lent”....buffff.
I quan vaig decidir que aquestes serien les meves pautes, em vaig buscar les guies metodològiques; la de competències bàsiques del Departament sempre m’ha fet molt servei. I com justifico i estructuro el què aprenen? Doncs amb una plantilla d’unitat didàctica molt semblant a la primera que ens has passat, ja que combina la informació justa amb una gran claredat.
PERILL!!! No convertim les unitats didàctiques, que són una eina per arribar a programar, en un fi en sí mateix!!!
I per últim: sempre intentar esbrinar què i com ho fan els altres: l’única manera d’aconseguir noves idees i novetats!! Per quan, el Sr. Departament, si tant interessat està en què fem aquest salt metodològic, donarà algunes hores, dintre de l’horari laboral, per a poder fer cursos, reflexionar i mirar què fan els altres??
Avaluació com a eina per aprendre a aprendre
Em vaig ficar en això de l’ensenyament en un moment en què quedava clar que el mètode “clàssic” seria reemplaçat per un nou sistema que ningú sap com aplicar, però que uneix a tota la comunicat educativa en el fet que l’antic sistema havia quedat obsolet. I com diu el proverbi swahili "qui té un objectiu sempre troba un camí[3]”.
Una de les coses motivadores d’això de donar classe és que creus tenir la opció per a què els estudiants aprenguin a aprendre. Abans de ser mestre vaig treballar durant 15 anys en altres feines i en totes elles vaig haver d’aprendre i estudiar pel meu compte. El fet de saber com fer-ho em va facilitar molt les coses, de manera que procuro traslladar-lo als estudiants. Tracto de oferir un ventall de lectures, links i vídeos molt amplis, barrejant la tecnologia amb moltes altres coses de manera transversal, per tal que vegin que el coneixement no és compartimentat. I els obligo a practicar la lectura i el fet de resumir i analitzar. I analitzar informació: quin grau de qualitat té, això que estàs llegint?
En realitat, aquesta és la definició que ens heu donat del fet d’assolir: saber solucionar un problema amb ajuda. I penso que això és el més transferible, significatiu, productiu i funcional que els podem passar.
L’avaluació és amb rúbrica i soc molt pesat explicant al llarg individualment al llarg del curs com va cada alumne. La idea és acompanyar-lo. Per cert, a la rúbrica afegiré els conceptes d’avaluació de la diana, m’han semblat molt encertats.
[1] Era el José Mota.
[2] “Fama”, la sèrie dels 80, amb el moment mític en què la mestra de ball només promet dolor i esforç. Meravellós! https://www.youtube.com/watch?v=-TqgI-qk5Ak
[3] Qui vulgui més proverbis, la pàgina d’en Carles Cascón és un bon lloc(en Carles és un expert viatger per Àfrica, amb nivell “intermediate” de Swahili): https://carlescascon.com/2018/09/19/10-proverbios-swahili-utiles-para-viajar-por-africa-oriental/
INCLUSIÓ VS INTEGRACIÓ
Escrit el Març 2020
(Aquest text el vaig escriure com a deures del Curs d'Interins)
La integració té a veure amb la tolerància: “no t’entenc, no sé què fer ben bé amb tu, però tinc clar que som una societat diversa i per tant, et tolero, busco la manera de que tu, que pertanys a una minoria, puguis conviure amb mi, que formo part d’una majoria”. Com a idea per on començar, no està malament, ja que trenca segles de persecució i repressió, però una societat realment avançada no només té assumit aquest missatge, sinó que el té interioritzat, de manera que tothom ha de formar part de la societat, només ser-hi: això és inclusió. La pregunta és, com ho fas? És complicat perquè implica recursos, molts recursos per a donar l’opció que tothom es pugui posar al mateix nivell. És un camí, un camí cap a un lloc on, no sé si hi arribarem mai, però quan més avancem, millor és la societat.
El meu follet em parla
Fa anys que vaig descobrir que, en algun moment del què no soc conscient, vaig ser abduït per un follet maligne i impertinent dotat d’una llengua molt esmolada. De manera que soc el ninot d’un follet ventríloc. No se m’ha de tenir en compte, no és culpa meva, soc una simple víctima...
I ara, abans no es creï un silenci realment incòmode, comencem...
Una de les idees que m’ha agradat del curs, a part del fet de deixar al meu follet lliure i esbojarrat, ha estat la idea de les barreres inclusives. Aquest és un concepte d’arquitectura (hi soc molt aficionat) que diu “si és fàcil per a la gent amb discapacitats, és còmode per a la resta”. Aquesta frase m’agrada molt perquè resumeix molt bé l’esperit de la idea: si un edifici/carrer permet el trànsit a una persona amb cadira de rodes, serà de trànsit molt còmode per algú que va amb crosses, o amb bastó, o algú d’edat avançada...pilleu, per on vaig? Ha hagut de passar dues temporades llargues amb crosses i una de curta amb cadira de rodes. En vaig aprendre molt...va ser una lliçó de vida molt interessant.
Doncs aquesta idea de barreres físiques és extrapolable a les barreres educatives: fem-ho accessible per a gent amb dificultats i aconseguirem fer-ho fàcil als demés. Jo dono molta varietat documental per a què triïn i per a què descobreixin diferents graus de dificultat: no val simplificar la realitat fins a convertir-la en banal; cal que entenguin que les coses no són planes, sinó amb relleus i arestes!!
Nosaltres ja no ensenyem, sinó que guiem en l’aprenentatge: marquem un camí (que no agrada mai a l’alumne-camí de dolor i patiment?) que cal que segueixi i ens limitem a recolzar-lo i orientar-lo a l’alumne. Això crea autonomia, aprendre a aprendre i fa que el procés no sigui un avorriment insuportable. Jo, a més, els deixo escoltar música amb auriculars per a fer-ho més amè. Aquest sistema marca diferents ritmes d’aprenentatge; cada alumne busca el seu.
Si no fos per aquest canvi de paradigma, jo no donaria classes. El sistema “antic” ja el vaig patir en el seu moment i, tot i que vaig tenir la sort (i els recursos econòmics dels meus pares) per a estudiar en un lloc boníssim amb professors espectaculars, aquest sistema no era per a mi: no només no van treure el millor de mi, sinó que va resultar frustrant, avorrit, estressant, etc. I aquesta és la meva obsessió: que el meu sistema tingui de tot per a tothom.
M’esforço en pensar “com m’hauria agradat que m’ensenyessin a mi? Què han d’aprendre a fer, el bàsic?” I això és el que treballem. Jo tinc un sistema basat en dos grans punts:
· Gran varietat i diversitat d’apunts i models de transmissió de coneixement: tothom troba alguna cosa que li va bé. I això serveix per al tercer trimestre (després en parlo).
· Jo no dono classe per a la mitjana, sinó per a tothom, ja que tothom sempre té gran diversitat de materials, tant en quantitat com en diferents graus de dificultat, a la seva disposició. Ningú mai es para, sempre actius, sempre en marxa, com els taurons.
És un sistema que crec que , al ser molt variat, és més inclusiu que el que vaig patir. Però no per això és menys exigent. De fet, jo soc MOLT exigent. Crec que s’ha de ser. Sinó, què ensenyem? Quin mèrit té? La vida és difícil. Ensenyem-los el que es trobaran i com enfrontar-s’hi. Simplificar-ho tot, amb aprovat per a tothom, no els ensenyarà res.
El rerefons de tot el que ensenyo és:
· Ha de ser útil, interessant, actual, aplicable.
· Aprendre a aprendre.
· Autonomia personal.
Tota la resta, és secundari; no se m’acut res més transferible, permanent, productiu i funcional.
I al tercer trimestre fem “el resum”: moment de llàgrimes, reflexió, pujades de notes o de recuperacions. És llavors que obre el ventall d’activitats i els pregunto” digue’m què vols fer, tria un camí, però el que tu triïs serà el que hauràs de fer”. Aquí s’eliminen les barreres i es veu qui vol treballar i qui no. A on s’arriba? Depèn de la feina feta i del camí; només els notables i els excel·lents depenen de la brillantor de la feina feta. En aquest sentit, el triangle de la slide 16, el de “respostes a la intervenció-models educatius per a tothom”, em sembla un bon resum visual que m’anima a pensar que aquest sistema que estic practicant s’acosta al què hauria de ser.
Problemes em trobo
· Co avaluació i auto avaluació: encara no he trobat cap sistema que em funcioni. Els alumnes no volen “mullar-se” i criticar a un company seu. No veuen aprenentatge, sinó agressió.
· Les distraccions: quan dones tanta autonomia, hi ha alumnes que no aprofiten les classes per a treballar; sí, en canvi, per a la seva vida social.
· El meu objectiu final és aconseguir una personalització total dintre d’un ventall de la legalitat dels temaris oficials. Cada any creo molt material nou i cada any hi ha més varietat.
· Els alumnes no fan preguntes. Les meves classes són per preguntar i, malgrat que contesto les preguntes individualment, encara no he aconseguit que preguntin de manera generalitzada. Trobo que el nivell del què entreguen demostra que tenien preguntes que no han volgut fer.
Costa molt forçar-los per a què barregin coneixements variats entre assignatures, així com coneixements previs. Estan obsessionats en què les assignatures són independents i que tot el què han après anteriorment ha de ser esborrat després de cada examen o curs.
ACOMPANYAMENT DELS ALUMNES
Escrit el Març de 2020
(Aquest text el vaig escriure com a deures al "Curs d'Interins")
*“Educar és facilitar les condicions perquè els nens i les nenes puguin ser el què ja són”. Això és Socràtic 100%, un paio que va viure fa 2.000 anys i resulta que sempre tornem al principi. Però el sistema educatiu és homogeneïtzador i estandarditzant, de manera que tenim un problema. Penso que una bona eina per a gestionar les individualitats és un sistema basat en molt material on escollir (dintre de cada assignatura) i, a més, reforçat amb aules obertes i el què jo vaig anomenar “aules paral·leles”[1], que són l’entremig entre una aula oberta i una aula normal i que vol donar cabuda als alumnes que necessiten més espai propi perquè “s’agobien” a classe, sigui per manca d’interès o per altres causes.
*Recolzar a l’alumne per a reforçar la seva autoestima; m’agradaria pensar també que serveix per a reforçar el seu aprenentatge, però això no s’ho creu ningú: en general, als alumnes “els la bufa” totalment l’aprenentatge. Però si aconseguim que es creguin el seu potencial, el que són, el que poden fer i els ensenyem a aprendre a aprendre, haurem triomfat.
*El personal docent hem de ser un exemple per a ells: en una pel·lícula de Woody Allen, un pare li diu al seu fill “no et fixis (a escola, parlant dels seus mestres) en el que diuen, sinó del què fan realment”. Doncs això, hauríem de practicar l’exemple i la diversitat entre els “profes”: som variats, tenim criteris diferents, maneres de fer diferents; totes dintre de la disciplina de centre, però no som productes fets en sèrie, “aborregats” del sistema. Si els professors no demostren ser variats i tenir criteris diversos, com ho faràs per a fer-los entendre a ells que cadascú és diferent i que això és vàlid?
*Les opinions dels alumnes només fan que reforçar el que tothom sap (menys qui controla l’Administració, que amb una limitació de mires que espanta, encara està entossudida en qualificar l’Ensenyament com a una despesa i no com a una inversió-buròcrates curts de mires!!): classes de 15 alumnes SEMPRE JA!!!!!!!![2].
Em quedaria amb una sèrie de paraules concretes i idees, com:
· Inspirador.
· Guia a l’ombra.
· La distància justa.
· Guia des de l’emoció, sense imposició.
· Fermesa i respecte.
· Molta gent ve de situacions complexes: no és una anomalia, sinó quelcom força comú i habitual.
La meva filosofia i mètode
Jo vaig ser professor durant 2 anys quan vaig acabar la carrera (professor “de pega”, ja que només donava tallers i visites guiades al Museu de Geologia de Barcelona; però va ser molt intens). I vaig tenir molt clar que no pensava continuar: no volia continuar fent el sistema educatiu com l’havia viscut jo. Així, em vaig dedicar a la consultoria tècnica durant 15 anys. I, quan aquest sistema de “transversalitats” va ser un fet, em vaig animar a tornar al sistema. Perquè volia ser diferent al què s’havia fet sempre.
Com a docent, les meves obsessions són:
· Ensenyar a “Aprendre a aprendre”.
· Que descobreixin què volen fer amb la seva vida, que descobreixin una vocació o alguna cosa que els interessi.
· Crear ciutadans crítics. Crítics amb el sistema on viuen, amb els que ens governen, que prenguin part de la societat en la que viuen, que no siguin gent passiva que només mira la TV i consumeix.
La meva assignatura no va d’exàmens (gairebé no n’hi ha cap), sinó d’analitzar informació. Jo ofereixo un camí cap als conceptes clau que l’alumne ha de transitar mitjançant vídeos i lectures diverses. I les idees clau, les decideix ell/a. Jo no. Em limito a preparar dossiers que dirigeixen molt a l’estudiant en aquesta direcció i responc dubtes a classe. Si s’escau, faig alguna explicació, però sempre molt limitada, més basada en exemples que en conceptes teòrics.
Els meus dossiers són molt transversals (el meus estudiants és el que més detesten, ja que ells volen coneixements compartimentats): don “tecno”, però fem ciències socials i ciències naturals, a més d’ètica i història de la ciència. Em detesten.
També fem resums sorpresa amb format examen (45 minuts, individuals, i sense avís previ, sempre és una sorpresa - els encanta!) on han d’analitzar un text qualsevol que pot ser la biografia d’un científic, un article científic, la gènesi d’un descobriment o què vol dir mantenir relacions sexuals amb responsabilitat (sí, el sexe també entra en la “tecno”).
Què treballem? Analitzem textos: què té un text del que em puc refiar? Què no té un text no seriós? Qualitats d’informació, mentides, mitges veritats i certeses. Mètode científic.
Molt anàlisis de textos: resums, idees clau, conclusions, anàlisis personal, conclusions personals.
Treballem lectura, resums, llistat d’idees bàsiques, esquemes i mapes conceptuals.
Al tercer trimestre cada alumne, de manera individual, fa un treball sobre el tema que vulgui: és aquí on treballem redacció i, sobretot, recerca d’informació de qualitat.
Insisteixo molt en la utilitat del què fem, que no és sadisme personal (no escolten mai, però), busco coses que siguin del seu dia – dia (no els sembla mai prou interessant), analitzem com s’havien d’haver fet les coses (sempre els sembla injust) sense donar solucions (no els agrada).
Al taller insistim molt en la cura del material, la seguretat, la feina polida i el més acurada possible, respecte per la feina dels companys/es, etc.
[1] Auto citar-se és molt lleig i denota un ego descontrolat; a més, no soc cap referent mundial en educació. Aquesta cita fa referencia a un suggeriment que vaig enviar l’any passat a Ensenyament i que devia acabar en algun obscur servidor, emmagatzemat entre milions de bits de brossa digital. La idea va agradar a l’institut on treballava llavors, però implicaria afegir un terç extra de personal docent. I la meva pregunta és: Si funciones, quant valdria l’èxit acadèmic aconseguit? I la pau social? I la creació d’un ambient de més treball a les aules? L’èxit acadèmic, és un cost o una fita social reeixida?
[2] TOTS els països que s’han hagut de crear de nou o re fundar trencant els motlles anteriors ho han fet basant-se en l’educació com a pilar principal. SEMPRE. L’exemple de manual és Finlàndia, però n’hi ha molts d’altres, com Israel o Singapur. Seria interessant que tots aquells que diuen voler fundar un país nou o que volen ser la Holanda del Sud o la Philadelphia d’Espanya en prenguessin nota, perquè sinó faran una simple còpia dolenta del model del què volen escapar. Això ho explica, entre d’altres, en Jared Diamond al seu darrer llibre “Crisis”.
LES CLAUS PER A UNA EDUCACIÓ D'ÈXIT
L'any 2008, la ministra d'educació finesa, va donar les claus d'èxit del seu model:
Sistema equitatiu (igualtat d'oportunitats reals per a tots els estudiants).
Professorat molt format.
L'alta llibertat que es dóna als docents per aplicar continguts / mètodes i prendre les decisions que considerin oportunes en cada moment.
Alt prestigi social dels docents.
Consell d'Avaluació per tal d'avaluar la qualitat de l'ensenyament.
Cita bibliogràfica: Moll de Alba, E. (text) & Castillo, M. (28/02/2010). Trabaja duro, sé amable. Suplement Magazine de La Vanguardia.
Per saber més del mètode finés, recomano el llibre del Xavier Melgarejo, "Gràcies, Finlandia" (el podeu trobar aquí, a l'apartat "llibres").
ENTREVISTA XAVIER ARAGAY
Penjat el 27/09/2020
Diari ARA, 28/01/2020 "L'escola innovadora no fa nens sobreprotegits"
La trobareu al link:
https://www.ara.cat/societat/Xavier-Aragay-Lescola-innovadora-sobreprotegits_0_1951004940.html
Cita bibliogràfica: Martínez, N. (28/01/2020). "Entrevista a Xavier Aragay: L'escola innovadora no fa nens sobreprotegits". Diari ARA.
SENSE FICCIÓ (TV3): "LA NOVA ESCOLA"
Penjat el 12/10/2020
El link és:
https://www.ccma.cat/tv3/sense-ficcio/
El futur de la nostra escola. El que està venint. Però costa molt. Em quedo amb la frase del documental "ens toleren, però res més". És una mica com em sento jo mateix.
Si voleu riure molt, algun dia explicaré la meva experiència davant un tribunal avaluador per oposicions de mestre de secundària...
Cita bibliogràfica: Nanouk Films. (2020). "La Nova Escola". Emès per Televisió de Catalunya, dins del programa "Sense Ficció".
PENSAMIENTO VISIBLE: DAVID PERKINS
Penjat el 24/10/2020
El link és:
https://denueve.com/noticia/david-perkins-pensamiento-visible-harvard/
Són molt interessants, les reflexions que fa en David Perkins sobre com és l'educació actual i quins canvis es podrien fer per adaptar-la a les necessitats socials del s. XXI.
ALGUNES FRASES DEL CURS DE L'ICE "4467/1 APRENDRE A DINS I APRENDRE A FORA DE L'ESCOLA"
Penjat el 29/03/2021
"Un bon professor és aquell que entra a la ment de l'alumne i l'acompanya tota la vida"
"El professor és qui fa arribar a l'alumne al què hi ha al darrere de les coses"
Les dues cites anteriors les va fer Carles Monereo Font
I la que segueix és de Fernando Hernández-Hernández:
"(Preguntat a l'alumne) En què ha canviat la teva mirada, un cop has acabat la meva assignatura?"
ENTREVISTA A HÉCTOR RUIZ MARTÍN
Penjat el 27/09/2021
Entrevista al neurobiòleg que intenta acostar les darreres investigacions en neurociència a la funció educativa.
Entre d'altres coses, trenca la dicotomia "sistema educatiu antic-modern", cosa que necessitem més que mai: centrem-nos en el que ens uneix i tenim en comú tots els sistemes educatius, ja que la varietat del professorat crea riquesa a les aules.
El link és:
https://www.ara.cat/societat/diem-aprendre-cal-no-veritat-aprendre-cal-pensar_128_4105320.html
Cita bibliogràfica: Vicens, L. (05/09/2021). Entrevista a Héctor Ruiz Martín. Diari Ara.
TRES LINKS CRÍTICS AMB LA DERIVA DE L'EDUCACIÓ
Penjat el 24/11/2021
Me'ls ha passat la Mercè C. Moltes gràcies!!
En algun hi estic força d'acord i en algun altre gens, però em sembla interessant que siguem crítics amb el què fem. Aquí els teniu:
http://seminariiec.blogspot.com/
https://revistamirall.com/2021/11/16/la-gran-demolicio-educativa/